Totes les religions han donat peu, al llarg de
la història, a llargs rosaris d’escissions i moviments minoritaris amb un sentit
entre pintoresc i dramàticament còmic. Còmic pel fet de basar-se en supòsits absurds
sobre els que instaurar un dogma religiós, i dramàtics pel fet que, amb més o menys
èxit, alguns han arrossegat terceres persones a entregar-hi la seva pròpia consciència.
El nostrat catolicisme tampoc ha pogut ser
aliè a aquest procés d'especiació: l'arribada del Papa Joan XXIII al lloc de poder de la Ciutat del
Vaticà va desencadenar un dels moviments més particulars viscuts
al segle XX dins d'aquesta institució: el "seuvacantisme".
L'explicació dels seus postulats és ben planera: el Papa Joan XXIII era un
heretge, per tant mai va ser un successor legítim de Sant Pere, i
com que no s'ha esmenat aquell error tots els seus successors són i seran també
il·legítims. El càrrec més important dins el catolicisme és, doncs, vacant des
d'aleshores.
El que no es pot afirmar amb rotunditat és que
els defensors d'aquesta tesi s'hagin posat d'acord en proposar una alternativa.
L'arrel de la falta d'entesa té nom i cognoms: Khoat Van Tran (foto), un sacerdot
vietnamita que (segons la seva versió corroborada per un bitllet de metro) va
ser present en un conclau secret en el que se'l va nomenar Papa Gregori XVII.
Llàstima que no consti cap acta d'aquell conclau, ja que dues persones més
(Inocenci IV i Benet XL) van confessar haver-hi sigut erigits com a pontífex.
Però per damunt dels seus competidors seuvacantistes, l'antipapa vietnamita és el que va saber
repartir més joc entre els seus: un dels seus deixebles, el també vietnamita Pedro-Martín Ngo-Dinh-Thuc (foto), va dedicar part del seu mandat diví a viatjar pel món consagrant
bisbes i cardenals a tort i a dret en la sagrada missió de denunciar que
la heretgia havia pres Roma. Potser no havien calculat prou bé el
que passaria després. Fins a una vintena dels seus seguidors van decidir, en
algun moment de la seva vida, autoproclamar-se com a Papa, convertint el
"seuvacantisme" en una font inesgotable de cismes i personatges amb
biografies sensacionals. No és una xifra gens menyspreable, i més tenint en
compte que supera de llarg el nombre d'antipapes que el catolicisme va generar els dinou
segles anteriors.
Miquel I, Valeri I, Alexandre IX, Clement XV,
Ahitler I, Rabí I... Una llarga llista de la que en sobresurten alguns noms
significatius: l'inefable Gregori XVII, escollit directament per Déu, va
instal·lar la seva església al Palmar de Troya,
famós per les seves exhibicions d'aparició d'estigmes i per haver fundat
una congregació hermètica que, després de la seva mort, ha quedat en mans del
seu advocat, òbviament també autoproclamat Papa Pere II. Sorprèn una mica que no fos ni capaç de respectar la numeració papal i que li trepitgés el nom al propi Khoat Van Tran; potser considerava el seuvacantisme com a vacant, qui sap.
Crida l'atenció que, seduïts per la
profecia de Sant Malaquies, molts antipapes van escollir el nom de "Pere II" per a
exercir el seu mandat, ja se sap gràcies al calendari dels Maies la fi del món sempre ha tingut una bona acollida
comercial en aquest tombant de segle. De totes maneres, si hi ha un antipapa del segle XX que crec que mereix ser
jutjat amb un punt de tendresa és el nord-americà Earl Pulvermacher, Pius XIII,
un autèntic guardià de les essències ortodoxes que després de realitzar un
conclau telefònic amb tots aquells a qui considerava bons catòlics (que havien
de facilitar un password abans de votar) va encendre una fumata blanca a la
seva caseta de Montana per, a continuació, tornar a trucar els seus amics per a
complir amb ritual de proclamar "Habemus Papam!"
Al cap i a la fi, molts d'aquests antipapes,
més o menys estrafolaris, només han fet una cosa que podem veure cada dia
imitada al nostre entorn: van alçar la mà i van decidir ells solets que eren
els representants d'una majoria que ells mateixos havien decidit representar.
Al cap i a la fi, si no demano la opinió, qui em pot portar la contrària?
Alguns dels que es proclamen com a "veu" d'alguna cosa s'haurien de preguntar
si no han estat fent fumates a la xemeneia de casa. Les coses cal
guanyar-se-les a pols si volem que arribin a bon port, tot i el seu innegable sentit de l'espectacle, qui se sap els noms dels antipapes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada