Rebem comentaris contínuament. "Comentari" és una paraula que m'agrada, ja que dóna una pàtina de neutralitat cap a un element comunicatiu que pot incloure un ventall ample de possibilitats, des de l'elogi més just fins a la crítica més rabiosa. La majoria no passen de ser irrellevants o superflus, encara que vinguin amb la noble intenció d'arrencar-te un somriure, ensabonar-te o simplement fotre't una cleca (merescuda o no).
Molt de tant en tant, fins i tot diria que amb una escassetat una mica lamentable, tenim la sort de viure un estrany fenomen: algú moderadament desconegut et deixa anar un comentari que t'afecta amb una profunditat inesperada; un d'aquells pensaments que se't queda gravat per força temps i que acaba portant a algun tipus de canvi més o menys substancial. Un dany col·lateral d'aquestes casualitats és que pots acabar desenvolupant un respecte personal cap a algú que t'ha obert els ulls que, amb el pas del temps, és una mica absurd, però també té la seva gràcia que existeixin aquest tipus de desequilibris invisibles. És qüestió de tenir la precaució de no posar cara a cara aquesta estima poc fonamentada i la realitat, no se sap mai cap a on pot derivar una decepció.
Identificar petits fenòmens com aquests és una d'aquells minúscules satisfaccions íntimes que els humans tenim la sort de poder fer amb l'ajuda d'algunes de les funcions del nostre cervell. Invertim moltes hores analitzant petits detalls atzarosos que, vist amb la perspectiva del temps, s'han revelat com a vitals per orientar la nostra vida, tot i que sovint la maledicció per aquelles coses que tant debò no haguessin passat mai es mengi una part molt important del temps de reflexió, provocant que de satisfacció íntima es passi inevitablement a una d'aquelles sessions d'autocompassió a la que costa poc abandonar-se.
No cal posar-se transcendental, fa temps que penso que mirar el món amb una sobredosi de gravetat no ajudo gaire, i que la rotunditat que es va imposant al llenguatge que fem servir per a opinar està convertint la nostra societat en un debat d'exaltats, però de tant en tant és divertit posar-se exagerat en algun tema (si pot ser absurd, encara millor). Així doncs, he decidit exagerar un d'aquests comentaristes casuals per a convertir-lo en un episodi vital de la meva vida: el millor comentari que un desconegut m'ha fet mai, i que em va marcar en el més profund de la meva ànima, el vaig rebre per correu electrònic de part d'una noia estranya que es llegia un blog que jo escrivia fa anys per passar l'estona.
He utilitzat "estranya" com a eufemisme per no entrar en més detalls. Potser la lliçó de no confrontar la realitat i la lliure interpretació d'una persona que hi ha dins el nostre cap s'aprèn molt bé quan la veus apunyalant un peluix o fent muntatges de música infernal amb calaveres de color vermell. El comentari, gràcies a Déu, va valer la pena. Pot passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada