Les vies desmontades

Sovint descobrim alguns personatges en un dia molt concret: el dia de la seva mort. És un moment en què els mitjans de comunicació treuen la pols als seus propis reculls d'imatges, precuinats amb prou antelació per algun principiant que sempre podrà explicar com treballava fent els obituaris d'una llista de famosos candidats a protagonitzar en breu alguna esquela.

A mi això em va passar amb el "periodista llegendari" de nom difícil d'escriure, Ryszard Kapuscinsky. Hi ha poques troballes literàries més commovedores que el gran llibre on va abocar la seva passió per l'Àfrica, Eben; o altres escrits on ell exposava la seva visió de la professió periodística, i altres, molts altres, sempre amb la seva personalitat inquieta però mai frívola. A vegades penso com seria posar-lo cara a cara amb Hemingway: vull creure que en sortiria una conversa èpica, però vaja, a vegades posem il·lusions en coses que al final són una mica ximples.

Feia anys que tenia pendent llegir una de les seves obres més destacades: L'imperi, on relata alguns viatges per la "seva" URSS. La lectura no deixa indiferent, hi pots trobar un Kapuscinski que sembla que escrigui des del més profund de la seva ànima; a l'Àfrica ens ensenya com posar el punt de vista arran de terra per aconseguir un retrat d'un humanisme desbordant, però aquí es barreja amb un sentiment molt fort que es difon per tot el llibre: aquí no és un observador extern que s'integra a la realitat humana que vol explicar al món, aquí ell és part, no tarda en deixar clara quina serà al llarg de tot el llibre la seva opinió dels líders que van dirigir el món soviètic durant decennis.

Es fa difícil no expressar la teva opinió quan aquesta es basa en petites tragèdies quotidianes que t'han marcat la infància amb un ferro roent; amb la fam i el sentiment de no saber si l'endemà tots els teus amics seran a l'escola n'hi ha d'haver prou per a massa coses. De totes maneres, a mesura que passen les pàgines, el sentiment que Kapuscinski destil·la d'aquest gran monstre, tan inevitablement inhumà com és Rússia, va canviant poc a poc de matís. Pels europeus, comprendre Rússia és un trencaclosques que no hem resolt mai. Allò és un altre món, ens entestem en analitzar un univers sencer amb la lògica que creiem que funciona per als nostres petits estats del continent, però no ens adonem que cada generació d'europeus ha fracassat en el seu intent de comprendre el món rus i preveure què hi passarà a dins.

Un dels elements que amb els anys ha guanyat interès a "L'imperi" és veure si aquest llorejat "periodista llegendari", passats vint anys de la seva publicació, va encertar alguna de les previsions que va fer sobre el futur de Rússia. Tampoc es tracta d'anar a donar carnassa als seus detractors (que li fan retrets idèntics als que rebia Hemingway, per cert), simplement cal tenir la curiositat científica de veure com s'han comportat les seves hipòtesis i continuar pensant que poca gent té la immensa capacitat narrativa que aquest polonès tenia a la seva ploma.

El problema de Kapuscinski és que gairebé pots dir que només encertava les previsions quan, pel que sembla, ell no sabia que les estava fent. No li tindrem en compte que estigués convençut que la federació russa caminava cap a la desintegració, que Ucraïna tenia un futur esplendorós per davant, o altres apostes concretes que més aviat eliminaria de les reedicions si pogués. Però una cosa és innegable: tenia la veritat el davant; entenent el dia a dia i el caràcter de la gent més humil sabia com construir perfectament el futur d'aquella mateixa gent a la Rússia post-soviètica. El lloc marca el caràcter col·lectiu d'un poble, i el caràcter col·lectiu d'un poble en determina com circularà pel camí de la història. No és fàcil saber-ho veure, i encara menys explicar-ho i aconseguir que algú ho capti a la perfecció quan fa l'esforç de llegir-ho. L'habilitat de Kapuscinsky per explicar-nos la seva visió dels habitants més rasos d'aquella URSS decadent és la gran eina que, vint anys després, és més útil que mai per entendre què ha estat passant allà dins aquestes dues darreres dècades. I per a interpretar les esquemàtiques seccions de "internacional" d'alguns diaris, que per cert ja fa dies que han passat l'actualitat russa a un esglaó inferior.

Comentaristes no habituals

Rebem comentaris contínuament. "Comentari" és una paraula que m'agrada, ja que dóna una pàtina de neutralitat cap a un element comunicatiu que pot incloure un ventall ample de possibilitats, des de l'elogi més just fins a la crítica més rabiosa. La majoria no passen de ser irrellevants o superflus, encara que vinguin amb la noble intenció d'arrencar-te un somriure, ensabonar-te o simplement fotre't una cleca (merescuda o no).

Molt de tant en tant, fins i tot diria que amb una escassetat una mica lamentable, tenim la sort de viure un estrany fenomen: algú moderadament desconegut et deixa anar un comentari que t'afecta amb una profunditat inesperada; un d'aquells pensaments que se't queda gravat per força temps i que acaba portant a algun tipus de canvi més o menys substancial. Un dany col·lateral d'aquestes casualitats és que pots acabar desenvolupant un respecte personal cap a algú que t'ha obert els ulls que, amb el pas del temps, és una mica absurd, però també té la seva gràcia que existeixin aquest tipus de desequilibris invisibles. És qüestió de tenir la precaució de no posar cara a cara aquesta estima poc fonamentada i la realitat, no se sap mai cap a on pot derivar una decepció.

Identificar petits fenòmens com aquests és una d'aquells minúscules satisfaccions íntimes que els humans tenim la sort de poder fer amb l'ajuda d'algunes de les funcions del nostre cervell. Invertim moltes hores analitzant petits detalls atzarosos que, vist amb la perspectiva del temps, s'han revelat com a vitals per orientar la nostra vida, tot i que sovint la maledicció per aquelles coses que tant debò no haguessin passat mai es mengi una part molt important del temps de reflexió, provocant que de satisfacció íntima es passi inevitablement a una d'aquelles sessions d'autocompassió a la que costa poc abandonar-se.

No cal posar-se transcendental, fa temps que penso que mirar el món amb una sobredosi de gravetat no ajudo gaire, i que la rotunditat que es va imposant al llenguatge que fem servir per a opinar està convertint la nostra societat en un debat d'exaltats, però de tant en tant és divertit posar-se exagerat en algun tema (si pot ser absurd, encara millor). Així doncs, he decidit exagerar un d'aquests comentaristes casuals per a convertir-lo en un episodi vital de la meva vida: el millor comentari que un desconegut m'ha fet mai, i que em va marcar en el més profund de la meva ànima, el vaig rebre per correu electrònic de part d'una noia estranya que es llegia un blog que jo escrivia fa anys per passar l'estona.

He utilitzat "estranya" com a eufemisme per no entrar en més detalls. Potser la lliçó de no confrontar la realitat i la lliure interpretació d'una persona que hi ha dins el nostre cap s'aprèn molt bé quan la veus apunyalant un peluix o fent muntatges de música infernal amb calaveres de color vermell. El comentari, gràcies a Déu, va valer la pena. Pot passar.

Fumates blanques a la xemeneia de casa

Totes les religions han donat peu, al llarg de la història, a llargs rosaris d’escissions i moviments minoritaris amb un sentit entre pintoresc i dramàticament còmic. Còmic pel fet de basar-se en supòsits absurds sobre els que instaurar un dogma religiós, i dramàtics pel fet que, amb més o menys èxit, alguns han arrossegat terceres persones a entregar-hi la seva pròpia consciència.

El nostrat catolicisme tampoc ha pogut ser aliè a aquest procés d'especiació: l'arribada del Papa Joan XXIII al lloc de poder de la Ciutat del Vaticà va desencadenar un dels moviments més particulars viscuts al segle XX dins d'aquesta institució: el "seuvacantisme". L'explicació dels seus postulats és ben planera: el Papa Joan XXIII era un heretge, per tant mai va ser un successor legítim de Sant Pere, i com que no s'ha esmenat aquell error tots els seus successors són i seran també il·legítims. El càrrec més important dins el catolicisme és, doncs, vacant des d'aleshores.

El que no es pot afirmar amb rotunditat és que els defensors d'aquesta tesi s'hagin posat d'acord en proposar una alternativa. L'arrel de la falta d'entesa té nom i cognoms: Khoat Van Tran (foto), un sacerdot vietnamita que (segons la seva versió corroborada per un bitllet de metro) va ser present en un conclau secret en el que se'l va nomenar Papa Gregori XVII. Llàstima que no consti cap acta d'aquell conclau, ja que dues persones més (Inocenci IV i Benet XL) van confessar haver-hi sigut erigits com a pontífex.

Però per damunt dels seus competidors seuvacantistes, l'antipapa vietnamita és el que va saber repartir més joc entre els seus: un dels seus deixebles, el també vietnamita Pedro-Martín Ngo-Dinh-Thuc (foto), va dedicar part del seu mandat diví a viatjar pel món consagrant bisbes i cardenals a tort i a dret en la sagrada missió de denunciar que la heretgia havia pres Roma. Potser no havien calculat prou bé el que passaria després. Fins a una vintena dels seus seguidors van decidir, en algun moment de la seva vida, autoproclamar-se com a Papa, convertint el "seuvacantisme" en una font inesgotable de cismes i personatges amb biografies sensacionals. No és una xifra gens menyspreable, i més tenint en compte que supera de llarg el nombre d'antipapes que el catolicisme va generar els dinou segles anteriors. 

Miquel I, Valeri I, Alexandre IX, Clement XV, Ahitler I, Rabí I... Una llarga llista de la que en sobresurten alguns noms significatius: l'inefable Gregori XVII, escollit directament per Déu, va instal·lar la seva església al Palmar de Troya,  famós per les seves exhibicions d'aparició d'estigmes i per haver fundat una congregació hermètica que, després de la seva mort, ha quedat en mans del seu advocat, òbviament també autoproclamat Papa Pere II. Sorprèn una mica que no fos ni capaç de respectar la numeració papal i que li trepitgés el nom al propi Khoat Van Tran; potser considerava el seuvacantisme com a vacant, qui sap.

Crida l'atenció que, seduïts per la profecia de Sant Malaquies, molts antipapes van escollir el nom de "Pere II" per a exercir el seu mandat, ja se sap gràcies al calendari dels Maies la fi del món sempre ha tingut una bona acollida comercial en aquest tombant de segle. De totes maneres, si hi ha un antipapa del segle XX que crec que mereix ser jutjat amb un punt de tendresa és el nord-americà Earl Pulvermacher, Pius XIII, un autèntic guardià de les essències ortodoxes que després de realitzar un conclau telefònic amb tots aquells a qui considerava bons catòlics (que havien de facilitar un password abans de votar) va encendre una fumata blanca a la seva caseta de Montana per, a continuació, tornar a trucar els seus amics per a complir amb ritual de proclamar "Habemus Papam!"

Al cap i a la fi, molts d'aquests antipapes, més o menys estrafolaris, només han fet una cosa que podem veure cada dia imitada al nostre entorn: van alçar la mà i van decidir ells solets que eren els representants d'una majoria que ells mateixos havien decidit representar. Al cap i a la fi, si no demano la opinió, qui em pot portar la contrària? Alguns dels que es proclamen com a "veu" d'alguna cosa s'haurien de preguntar si no han estat fent fumates a la xemeneia de casa. Les coses cal guanyar-se-les a pols si volem que arribin a bon port, tot i el seu innegable sentit de l'espectacle, qui se sap els noms dels antipapes?

Vespes asiàtiques, abelles robòtiques, llavors zombi

Aquests darrers mesos hem vist com les abelles saltaven a primera plana d'alguns mitjans, i com sol passar sovint (tot i els voluntariosos i esforçats biòlegs de camp) ens fem ressò del nostre medi ambient per alguna situació problemàtica: La Vespa velutina, una espècie asiàtica de vespa ha arribat a Catalunya amb intenció de quedar-se.

Qualsevol inversió que es proposa en aquest país per a solucionar o corregir problemes ambientals acostuma a generar, a diversos nivells, algun tipus de reacció contrària: hi ha sectors de la nostra societat que han acabat internalitzant tots aquests temes com a pals a les rodes de diferents interessos; poc a poc Catalunya s'ha anat convertint en un dels indrets dels Països Catalans on més travetes es posa a la conservació. Buscar casos concrets de conservació de plantes amenaçades i comparar amb unes Illes Balears i un País Valencià sota el jou del Partit Popular podria generar exemples un xic sagnants. Per no parlar de quan es feia servir els títols d'informes ambientals encarregats per la Generalitat per burlar-se'n i sembrar la idea de dispendi indiscriminat de diners públics, obviant si aquests informes van permetre fer avaluacions que poden obrir la porta a rebre fons europeus, per exemple. 

Tot canvia quan pots oferir un projecte com el de la lluita contra la vespa asiàtica. Prendre mesures és més senzill després de comprovar que algunes espècies invasores com el cranc de riu americà, el musclo zebra, la llentia d'aigua o el cargol poma (que de ven segur van generar algun informe de títol graciós) poden generar pèrdues econòmiques milionàries. 

Les principals afectades per l'arribada de la vespa asiàtica són les abelles autòctones; la veritat és que encara es troben pocs articles en els que es detalli minuciosament la seva biologia a Europa, però aquesta vespa de mida força gran s'ha rebel·lat com una severa depredadora dels seus ruscs. Aquí és quan ens hem d'aturar a reflexionar: quin paper juguen les abelles a les nostres vides? Les abelles són una peça clau en un ecosistema, degut al seu paper com a principal (o únic) vector de pol·linització d'una gran quantitat de plantes que, d'aquesta manera, veuen lligat el seu cicle vital amb uns petits insectes al costat dels quals han coevolucionat d'una manera fascinant.

Moltes de les plantes d'interès econòmic que es fan servir en agricultura són també dependents de l'acció d'abelles o altres insectes. El lligam entre les abelles i la supervivència de determinades explotacions agrícoles és un bon motiu per a convidar a lluitar contra elements que en puguin posar en perill la viabilitat... o potser no tant. A Monsanto, la gran companyia de desenvolupament d'herbicides, pesticides i organismes transgènics, i focus constant de denúncies per part d'entitats ecologistes, ja s'han fet seu el lema de "a grans mals grans remeis". Davant els preocupants declivis poblacionals d'abelles dels Estats Units, que com algunes publicacions científiques apunten, poden ser causats per productes que ells mateixos comercialitzen, han decidit apostar pel desenvolupament d'abelles robòtiques, de les que ja han ensenyat els primers prototips des de la universitat de Harvard. 

Petits robots de plàstic i titani volant enmig dels cultius per seguir amb la tasca que les seves desaparegudes companyes ja no poden dur a terme. Probablement, pol·linitzant plantes nascudes de les conegudes com a "llavors zombi", que reben aquest apel·latiu perquè són estèrils i només es desenvolupen si se'ls aplica un producte químic determinat, que al mateix temps és entre els responsables de la mort de les abelles autòctones. Un cercle (virtuós, per algunes butxaques) que mica en mica va deixant els productors en mans de grans corporacions, uniformitzant les varietats agrícoles, omplint el medi ambient de productes químics i fent el món una mica més inhòspit. Potser al final les vespes asiàtiques es moriran de gana i ens estem preocupant per res.