Sovint descobrim alguns personatges en un dia molt concret: el dia de la seva mort. És un moment en què els mitjans de comunicació treuen la pols als seus propis reculls d'imatges, precuinats amb prou antelació per algun principiant que sempre podrà explicar com treballava fent els obituaris d'una llista de famosos candidats a protagonitzar en breu alguna esquela.
A mi això em va passar amb el "periodista llegendari" de nom difícil d'escriure, Ryszard Kapuscinsky. Hi ha poques troballes literàries més commovedores que el gran llibre on va abocar la seva passió per l'Àfrica, Eben; o altres escrits on ell exposava la seva visió de la professió periodística, i altres, molts altres, sempre amb la seva personalitat inquieta però mai frívola. A vegades penso com seria posar-lo cara a cara amb Hemingway: vull creure que en sortiria una conversa èpica, però vaja, a vegades posem il·lusions en coses que al final són una mica ximples.
Feia anys que tenia pendent llegir una de les seves obres més destacades: L'imperi, on relata alguns viatges per la "seva" URSS. La lectura no deixa indiferent, hi pots trobar un Kapuscinski que sembla que escrigui des del més profund de la seva ànima; a l'Àfrica ens ensenya com posar el punt de vista arran de terra per aconseguir un retrat d'un humanisme desbordant, però aquí es barreja amb un sentiment molt fort que es difon per tot el llibre: aquí no és un observador extern que s'integra a la realitat humana que vol explicar al món, aquí ell és part, no tarda en deixar clara quina serà al llarg de tot el llibre la seva opinió dels líders que van dirigir el món soviètic durant decennis.
Es fa difícil no expressar la teva opinió quan aquesta es basa en petites tragèdies quotidianes que t'han marcat la infància amb un ferro roent; amb la fam i el sentiment de no saber si l'endemà tots els teus amics seran a l'escola n'hi ha d'haver prou per a massa coses. De totes maneres, a mesura que passen les pàgines, el sentiment que Kapuscinski destil·la d'aquest gran monstre, tan inevitablement inhumà com és Rússia, va canviant poc a poc de matís. Pels europeus, comprendre Rússia és un trencaclosques que no hem resolt mai. Allò és un altre món, ens entestem en analitzar un univers sencer amb la lògica que creiem que funciona per als nostres petits estats del continent, però no ens adonem que cada generació d'europeus ha fracassat en el seu intent de comprendre el món rus i preveure què hi passarà a dins.
Un dels elements que amb els anys ha guanyat interès a "L'imperi" és veure si aquest llorejat "periodista llegendari", passats vint anys de la seva publicació, va encertar alguna de les previsions que va fer sobre el futur de Rússia. Tampoc es tracta d'anar a donar carnassa als seus detractors (que li fan retrets idèntics als que rebia Hemingway, per cert), simplement cal tenir la curiositat científica de veure com s'han comportat les seves hipòtesis i continuar pensant que poca gent té la immensa capacitat narrativa que aquest polonès tenia a la seva ploma.
El problema de Kapuscinski és que gairebé pots dir que només encertava les previsions quan, pel que sembla, ell no sabia que les estava fent. No li tindrem en compte que estigués convençut que la federació russa caminava cap a la desintegració, que Ucraïna tenia un futur esplendorós per davant, o altres apostes concretes que més aviat eliminaria de les reedicions si pogués. Però una cosa és innegable: tenia la veritat el davant; entenent el dia a dia i el caràcter de la gent més humil sabia com construir perfectament el futur d'aquella mateixa gent a la Rússia post-soviètica. El lloc marca el caràcter col·lectiu d'un poble, i el caràcter col·lectiu d'un poble en determina com circularà pel camí de la història. No és fàcil saber-ho veure, i encara menys explicar-ho i aconseguir que algú ho capti a la perfecció quan fa l'esforç de llegir-ho. L'habilitat de Kapuscinsky per explicar-nos la seva visió dels habitants més rasos d'aquella URSS decadent és la gran eina que, vint anys després, és més útil que mai per entendre què ha estat passant allà dins aquestes dues darreres dècades. I per a interpretar les esquemàtiques seccions de "internacional" d'alguns diaris, que per cert ja fa dies que han passat l'actualitat russa a un esglaó inferior.
